Els elements geològics d’interès representen un dels trets distintius del medi natural de la zona i corresponen a un dels factors que justificaren en el seu moment la declaració de l’àrea com a parc natural.
© Parc Natural de l Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
SITUACIÓ
En l’àmbit del Parc Natural cal diferenciar dues unitats físiques o de relleu, que corresponen al massís del Montgrí ‐ Illes Medes i a la depressió de l’Empordà.
El massís del Montgrí correspon a un massís aplanat que representa la separació física entre les comarques del Baix i Alt Empordà. Correspon a un accident geogràfic singular, ja que sobresurt com un relleu aïllat al mig de la plana empordanesa d’uns 10 km d’orientació estoest, entre l’antic estany de Bellcaire i el mar. De nord a sud es situa entre Sant Martí d’Empúries i les Illes Medes, a l’Estartit.
La part nord del massís presenta un relleu molt suau, amb cotes arran de mar, que des de les rodalies de Sant Martí d’Empúries creix cap al sud, a on s’assoleixen els cims de major alçada. D’oest a est hi destaquen la muntanya d’Ullà (307,9 m), el puig de Santa Caterina on s’emplaça el castell del Montgrí (303 m), el Montplà amb la cota màxima del massís de 310,8 m o Torre Moratxa (220,1 m) i Rocamaura (225,4 m) situats en el sector més proper a l’Estartit.
El caient est del massís està retallat pel mar i forma una costa abrupta i irregular que segueix des de Cala Montgó a l’Estartit, amb penya‐segats que poden assolir alçades entre els 50 i 100 m que s’alternen entre cales de roques i còdols i de mida reduïda (a excepció de cala Montgó), com són cala Calella, cala Pedrosa o cala Ferriola. Els caps que més sobresurten a la costa són, de nord a sud, els del cap Castell, cap d’Oltrera i la punta de les Salines que s’alternen amb alguns golfs com el de la Morisca o el Falaguer.
Les Illes Medes constitueixen la prolongació del massís cap a l’est. Es troben a 1 km de l’Estartit i l’arxipèlag el formen tres illots principals, la Meda Gran, que no supera les 15 ha de superfície, la Meda Petita i el Carall Bernat.
INTRODUCCIÓ
El Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter presenta diversos elements d’interès geològic, d’entre el quals el més notable sia probablement la història geològica que ens explica l’emplaçament del massís del Montgrí i les illes Medes. També són remarcables les formes i estructures d’interès geomorfològic, tant els associats al modelat del massís com aquells que permeten reconstruir el procés de formació de la plana del Baix Ter i el desenvolupament de les zones humides que aquesta conté des del litoral a l’interior.
Les illes Medes i el Montgrí oriental ja van ser inclosos en l'Inventari d'espais d'interès geològic de Catalunya (IEIGC) amb l’etiqueta de GEOZONA 168. Aquest projecte, iniciat l'any 1999, correspon a una selecció d'afloraments i llocs d'interès geològic que en conjunt testimonien l'evolució geològica del territori català i que fou elaborat mitjançant les aportacions d’especialistes de tot Catalunya. La principal finalitat d’aquest treball és la de preservar els elements geològics especialment rellevants de Catalunya i servir com a marc de referència en la presa de decisions en la planificació i la gestió del territori.
La línia vermella indica el límit del Parc natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
© Àlex Lorente.
La plana del Baix Ter s’estén a l’extrem meridional del massís, arran de mar. El seu límit més a l’interior presenta una cota màxima inferior als 20 m i confronta al sud amb el massís de Begur i els relleus de les pre‐Gavarres (serres de Boada, Fontanilles, Gualta i Ullastret) i el Montgrí al nord. Els límits de la plana es perden en la seva horitzontalitat i conflueixen, en direcció nord, amb la plana al∙luvial del Fluvià, al sud, amb la plana del Daró i a l’oest amb les terrasses baixes de Sant Jordi i Celrà. Cal destacar que el paisatge planer és truncat per petits turons, aïllats uns dels altres, com els de la Fonollera o el Pinell amb alçades màximes de 17,4 i 16,6 m respectivament.
© Jordi Montaner.
© Ramon Fortià.