GEOMORFOLOGIA
El massís del Montgrí divideix la depressió de l’Empordà en dues planes, les de l’Alt i Baix Empordà, que corresponen a planes al∙luvials influenciades actualment pels rius Muga i Fluvià a l’Alt Empordà i Ter al Baix Empordà. Morfològicament el Montgrí es divideix en dos sectors, l’oriental i l’occidental, separats al Coll de les Sorres, per una depressió coberta per una gran duna continental, una acumulació de sorra transportada pels vents de la Tramuntana que s’estén des del nord de l’Escala fins a tocar de la carretera de Torroella de Montgrí a l’Estartit.
El sector oriental del massís, anomenat la Muntanya Gran, s’estén des de cala Montgó fins a l’Estartit i es caracteritza per haver estat afectat per una intensa erosió que ha donat lloc a una àmplia plataforma, que es troba lleugerament inclinada cap al nord. La part occidental es mostra amb un relleu més vigorós i una morfologia més irregular. Ambdues parts presenten vessants amb pendents suaus al nord i abruptes al sud, de forma coherent amb la inclinació dels estrats cap el nord. Els forts escarpaments del front sud del massís propicien fenòmens erosius intensos com són els despreniments de roques, caigudes de masses rocoses o blocs, habitualment molt ràpides, especialment al sector que forma la Muntanya Gran a tocar de l’Estartit.
© Parc Natural de l Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
Vista aèria de la Muntanya Gran. Al fons s'aprecia la plana del Baix Ter i les Muntanyes de Begur.
Pel que fa als vessants costaners del massís, queden bruscament retallats per un sistema de penya‐segats marins molt abruptes amb alçades màximes de gairebé 100 m. Aquests penyasegats es troben sotmesos a la forta pressió dels embats del mar, el que provoca el desenvolupament de nombroses coves marines a la seva base. A la vegada, aquesta intensa erosió contribueix en la lenta però continua regressió de la línia de costa. Al presentar les mateixes característiques geològiques, les illes Medes també presenten nombroses cavitats i conductes submarins que han representat un paper de gran importància des dels anys 50, per assolir el seu prestigi com a destí per a exploracions submarines.
La presència de barrancs i cales al llarg de tot el massís es relaciona especialment amb l’existència de falles i amb els processos de col∙lapse deguts a la formació i coalescència de dolines, que han sigut erosionades i eixamplades per l’acció erosiva de cursos d’aigua superficials amb caràcter torrencial, de poc recorregut i cabal, i per l’embat de les onades en el cas de les cales. La naturalesa calcària del massís ha facilitat els processos de dissolució de la roca i ha tingut un paper desencadenant en la formació de les cales. Aquests últims processos de meteorització de les roques calcàries s’anomena carstificació i provoca la dissolució de les roques calcàries del massís per part de les aigües de pluja quan reaccionen amb el diòxid de carboni. Aquesta dissolució origina diverses morfologies típiques del paisatge de les zones calcàries, com són els rasclers, els avencs o les dolines.
La plana del Baix Ter correspon a una zona deprimida que s’estén paral∙lela a la costa, entre els massissos del Montgrí i de Begur. Arran de mar la formen platges i cordons de dunes i cap a l’interior primer apareixen aiguamolls i maresmes i tot seguit els sediments dipositats pels rius. El paisatge de la plana està fortament influenciat pel riu Ter que desemboca prop del paratge de la Fonollera, en el lloc conegut com a gola del Ter. Anteriorment havia desembocat més al nord, a les zona humida del Ter Vell que hi ha prop de l’Estartit, a on encara es reconeix la llera de l’antic riu. També s’esmenta l’existència d’un segon braç del riu que antigament i almenys fins a l’edat mitjana hauria discorregut des de Verges cap el corredor d’Albons i desembocat a les proximitats d’Empúries.
© Parc Natural de l Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
El curs del Ter sobre un mapa que reflecteix la distribució territorial aplicada al cobrament dels delmaris en edat medieval.
Vista aèria de la zona humida del Ter Vell, prop de l'Estartit.
Vista aèria de la Platja de l'Estartit a l'àmbit de la Pletera.
HISTÒRIA GEOLÒGICA
El massís del Montgrí està constituït predominantment per roca calcària amb una base de materials argilosos i guixos. La seva història geològica té molts punts en comú amb altres serralades del Pirineu, com per exemple el Pedraforca o el Montsec, però la ubicació del massís del Montgrí, arran de costa, i afectat per tant per l’acció erosiva del mar, permet observar‐hi estructures geològiques que sovint en altres llocs passen inadvertides.
Les roques calcàries del massís es van formar durant l’era Mesozoica o secundària (als períodes Cretaci i Juràssic) i es situen per sobre unes altres roques corresponents principalment a argiles, gresos i conglomerats, més modernes, de l’era Cenozoica o Terciària (del període Eocè). Entre ambdues se’n localitzen unes altres, també de l’era Mesozoica, però del període Triàsic, unes argiles i guixos, que es caracteritzen per presentar una elevada plasticitat.
Aquesta disposició de roques més antigues per sobre d’altres més modernes afectà el conjunt de la franja pirinenca, des de l’Empordà al País Basc, i va ser deguda a l’acció d’un tipus de falla anomenada encavalcament.
Així, al mateix temps que s’estaven alçant el Pirineus, l’encavalcament desplaçà les roques del Mesozoic des del seu emplaçament original, al Pirineu, fins a la plana del Baix Ter i a la vegada les elevà i situà per sobre de les roques de l’era Cenozoica preexistents en aquesta ubicació. La presència dels materials plàstics del període Triàsic a la base del massís representaren un paper desencadenant, ja que aquests sediments actuaren com a lubrificants per al gran desplaçament. Les illes Medes corresponien a l’extrem sudoriental del conjunt de roques que formaven el massís i que fou afectat per l’encavalcament. D’aquesta manera, les seves característiques geològiques seran, a grans trets, iguals a les que identifiquem al massís del Montgrí.
Dins aquest procés de desenganxament cap el sud i plegament de les grans masses de roca que acabaren formant els massissos prepirinencs, cal remarcar la singularitat que representa la orientació NE‐SW del desplaçament del Montgrí respecte al de la resta del conjunt prepirinenc, que en general és N‐S.
Les roques del Mesozoic que es reconeixen en el massís del Montgrí es formaren en diversos moments d’aquesta era. Primer de manera discontinua durant els períodes Triàsic superior i Juràssic inferior i posteriorment amb una major continuïtat a partir del Cretaci inferior. Com s’ha explicat, les roques del Triàsic són argiles versicolors i guixos amb abundant quars, mentre que les del Juràssic corresponen a margues i calcàries margoses amb restes de fòssils principalment de braquiòpodes, lamel∙libranquis, belemnits i crinoïdeus.
Tanmateix, les roques més característiques del massís del Montgrí començaren a sedimentarse al Cretaci, fa uns 130 milions d’anys (als estatges Hauterivià ‐ Barremià) i formen un conjunt d’uns 1.750 m de gruix d’estrats calcaris amb intercalacions de margues. Aquesta sedimentació es prolongaria fins a l’estatge Santonià, al Cretaci superior, fa uns 85 milions d’anys. Les roques calcàries del massís es formaren predominantment en un mar poc profund i proper a la costa. Tot i així, es troben excepcions, ja que en moments puntuals la sedimentació es produí en ambients de llacs litorals (fa 125 i 99 milions d’anys, a principis de l’Aptià i Cenomanià) on dipositaren principalment les margues.
Les illes Medes mostren la mateixa composició geològica que el massís excepte pel que fa a les roques del Cretaci superior, que no s’hi identifiquen. Els afloraments geològics de la costa del massís, però especialment de les illes Medes, tenen un especial interès perquè permeten observar d’una manera clara i didàctica superfícies que indiquen la separació entre sèries estratigràfiques de diferent edat. Aquestes superfícies s’anomenen discordances i fanreferència a un espai de temps en el qual no es va produir sedimentació o bé, sí que se’n va produir, però els materials dipositats van ser esborrats per l’erosió.
Tall geològic de la Meda Gran (extret de Pallí i Llompart, 1981).
Pel que fa a les roques de l’era Cenozoica, s’hi localitzen puntualment guixos, formats aproximadament fa 48 milions d’anys (a l’estatge conegut com a Lutecià inferior), i especialment roques de tonalitats vermelles formades en un ambient continental a partir de la sedimentació de rius (argiles, gresos i conglomerats) fa entre 40 i 34 milions d’anys (als estatges Bartonià i Priabonià). Aquestes roques van ser posteriorment erosionades i a continuació se’n van sedimentar unes altres per sobre, corresponents a conglomerats formats fins a finals de l’Oligocè ‐ principis del Pliocè (fa uns 23 milions d’anys). Així, recapitulant, el massís del Montgrí i les illes Medes es relacionen amb uns sediments que es dipositaren principalment en un mar de poca profunditat on proliferaren nombroses formes de vida, com els ostreids, foraminífers, coralls, equinoderms, rudistes, entre altres. Els esquelets d’aquests organismes, molt freqüentment trencats parcial o completament per les onades, acabarien originant un sediment. La cimentació dels grans que formen el sediment donarien lloc a la formació d’una roca, la calcària. Aquesta sedimentació es perllongaria fins al Cretaci superior. Posteriorment, uns forts plegaments (orogènesi alpina) que originaren a partir dels materials dipositats durant el Mesozoic un bon grapat de muntanyes, com són els Pirineus, provocarien l’emplaçament del anomenat mantell de l’Empordà, i per tant el massís del Montgrí possiblement entre l’Eocè inferior i l’Oligocè (entre fa 56 i 23 milions d’anys) per sobre de les roques autòctones del Cenozoic. Aquests plegaments immensos, associats a uns moviments compressius de l’escorça terrestre, foren seguits per uns altres de tipus extensiu durant el Neogen, que originaren depressions com la de l’Empordà i moltes estructures de tipus extensiu com les falles normals. Les roques que conformen el massís estan fortament tectonizades com a conseqüència d’aquests intensos moviments i es caracteritzen per presentar amplis plecs amb múltiples falles.
Per la seva banda, l’origen de la plana del Baix Empordà, com a una depressió envoltada de diverses elevacions, es relaciona amb la formació d’una conca al Neogen, concretament durant el Miocè superior i el Pliocè (fa entre 11 i 2,5 milions d’anys) que posteriorment fou reomplerta per sediments durant aquests mateixos estatges geològics i el Quaternari. Aquesta conca o depressió té el seu origen en la història geològica que afectà tota la regió del
Mediterrani occidental durant el Neogen, i que fou posterior als moviments compressius que emplaçaren el massís del Montgrí. Els sediments del Quaternari, el darrer dels períodes geològics, són els que rebleixen finalment la plana i provenen principalment de les aportacions sedimentaries de rius i rieres. Les variacions del nivell del mar provocades pels diversos estadis glacials durant aquest període han ocasionat canvis en la situació de la línia de costa que han influït en la sedimentació fluvial. En períodes glacials es produeix un descens generalitzat del nivell del mar, mentre que en els càlids, el nivell del mar ascendeix. La baixada del nivell del mar provoca que el pendent del riu augmenti i que aquest prengui una major velocitat i conseqüentment augment la seva capacitat erosiva. En canvi, quan puja el nivell del mar, el riu perd aquest gran poder erosiu i s’incrementen els processos de sedimentació.
La sedimentació fluvial a la plana del Baix Ter fou més aviat tranquil∙la, dominada per processos de baixa intensitat i per la inundació recurrent de la plana. Els materials dipositats corresponen a sediments constituïts per llims i fangs gris fosc amb intercalacions de sorres i graves que prenen formes lenticulars. Els materials dipositats per rius i rieres ocupen la plana juntament amb altres, molt menys importants en quant a extensió. Entre aquests cal
considerar les acumulacions de materials procedents de la caiguda dels vessants i presents a tota la falda sud del massís, els fangs, llims i sorres grises amb abundant matèria orgànica relacionats amb antigues maresmes, a sorres i graves fines que reomplen els antics cursos del riu Ter i sorres de gra mitjà i fi, relacionades amb dunes i platges. Finalment, cal considerar que al centre de la plana hi sobresurten turons constituïts per unes roques del Eocè, formades fauns 40 milions d’anys. Aquests turons, aïllats uns dels altres, romanen com a testimonis de les roques que han resistit a l’erosió i que formaven la plana abans del seu terraplenament per la sedimentació provinent de rius i rieres.